“La davallada de l’obra pública de l’Estat és de drama”, L'Econòmic 14-1-2018

  • Escrit per Josep Manel Marí
  • Publicat a Destaquem
  • Hits: 237

JOAQUIM LLANSÓ

PRESIDENT DE LA CAMBRA OFICIAL DE CONTRACTISTES D’OBRES DE CATALUNYA (CCOC)

“La davallada de l’obra pública de l’Estat és de drama”

Des de la tercera planta de l’edifici de Foment del Treball, el despatx de Joaquim Llansó, president de la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya (CCOC), té les finestres orientades a la plaça de la Catedral de Barcelona, ocupada en el moment de fer l’entrevista pels paradistes de Santa Llúcia. A l’interior, a les parets hi ha penjats cartells i dibuixos d’algunes de les obres destacades en les quals Llansó ha treballat al llarg de la seva carrera com a responsable d’algunes de les grans constructores del país: l’estadi olímpic de Montjuïc o l’illa Diagonal. Es percep que n’està orgullós.

El 2017 ha estat un bon any per a la licitació pública?

Tot i l’increment del 25%, el 2017 s’ha mogut en la mateixa dinàmica dels anys que van del 2011 al 2016, d’un ordre de licitació mitjana anual entre els 1.000 i 1.200 milions d’euros. Cal recordar que veníem d’unes mitjanes de 6.000 milions entre el 2003 i el 2007, i d’una punta el 2008 de més de 8.000 milions, que es repartien a parts iguals l’administració central, la Generalitat i els ens locals.

Quina seria la inversió anual que la CCOC consideraria l’òptima?

Nosaltres hem calculat que perquè el sector a Catalunya sigui sostenible necessitem de 4.500 a 4.700 milions d’euros cada any, que és el 2,2 o 2,3% del PIB català.

Com està la participació dels diferents nivells de l’administració en l’actualitat?

Com que el 2019 hi ha eleccions municipals, l’any passat vam observar un increment important de l’administració local. Si el 2017 acaba amb un volum de licitacions al voltant dels 1.500 milions d’euros [en el moment de fer l’entrevista encara no s’havia tancat l’any], més de 900 milions correspondrien als ens locals. La Generalitat es manté en la mateixa línia dels sis últims anys, amb uns 380 milions. I la que està en una davallada dramàtica és l’administració central, amb 171 milions d’euros en licitacions fins al 14 de desembre, això és una dotzena part dels 2.000 que solia invertir. Si a més hi afegim que la majoria d’obres de l’Estat a Catalunya a dia d’avui estan aturades, hi ha una preocupació important.

Per què estan aturades?

La raó principal és que la majoria de les ofertes que s’han fet per aquestes obres estan formulades amb riscos importants per part dels contractistes que poden ser del 20%, i no per culpa dels projectes sinó per culpa del sistema.

O sigui, perquè a l’adjudicatari no li surten els números.

No li surten però l’administració ja sap quan l’adjudica que no li sortiran.

I quines obres estan aturades?

Doncs la connexió de l’A2 amb l’AP7, la variant de Vallirana, que està a un ritme molt baix, les obres de l’N-II a Girona, la 340 a Tarragona, els accessos al Port de Barcelona, la B40, per exemple. Algunes poden tenir algun problema administratiu afegit, però el principal és que es van adjudicar les obres a les constructores amb una rebaixa que han de recuperar d’alguna manera.

Són obres relacionades amb la pluja de 4.200 milions d’euros que el president Mariano Rajoy va anunciar?

D’aquells 4.200 milions, el 60% ja estava adjudicat i d’aquest uns 2.000 milions estan aturats a dia d’avui. És esfereïdor sobretot tenint en compte la situació actual d’una Generalitat sota el control del govern central. La qual cosa encara agreuja més la situació. Podries esperar un esforç perquè es vegi que tant el govern central com la Generalitat inverteixen una mica més.

Pel que fa al sistema d’adjudicació, no s’ha avançat aquests anys de crisi?

Ha empitjorat. Des de fa tres anys les regles de joc han canviat unilateralment, perquè l’administració ha decidit que a partir d’ara no es faran modificats.

Els modificats i els complementaris estan estigmatitzats perquè s’associen a corrupció.

Sí, estan estigmatitzats, però estan previstos a la llei perquè mai se sap si pots trobar-te en un túnel del TAV que tinguis una roca on preveies terra.

Si el projecte fos bo no hauria de ser així, no? Quant s’inverteix en el projecte?

Els projectes a Espanya poden estar de l’ordre del 2% i 2,5% del cost total de l’obra. Hauria de ser el 4% o 4,5% i hi ha països que per segons quines obres és el 7% i el 8%. Però sincerament no és l’origen de tots els mals.

Quin és, doncs?

Nosaltres no tenim conflicte amb els responsables tècnics dels departaments o de les conselleries d’obres públiques sinó amb les interpretacions que de la llei fan els interventors i els caps del servei jurídic de cada departament. Ells parlen de cercar la màxima transparència i anteposen el preu en les subhastes, no miren la part tècnica i agafen el més barat. I això no pot ser perquè és una lectura partidista de la directiva europea. Quan una administració ha fet el seu pressupost, per què té un interès que li facin una rebaixa del 20%? Si has previst que una obra costi cent, per què l’adjudiques pel 80%?

Perquè es presenta com una gestió eficient dels recursos?

Quina eficiència? En els últims quaranta anys totes les obres que han començat amb el 80% del pressupostat tornen al seu lloc d’origen que és el cent. I és lògic d’entrada perquè una administració té un equip tècnic de projectes i contracta enginyeries privades que fan el projecte i determinen que el cost és cent; després passa per la part executiva de l’administració i també hi donen el vistiplau i aproven el cost de cent. Es posa a licitació i les constructores diem 80 o 75 i se’ns adjudica. No té ni caps ni peus. Hi ha obres que Adif va arribar a adjudicar amb rebaixes superiors al 50%, ara dinou s’han rescindit perquè no hi havia manera d’arreglar-les. Per sort això ja no passa a aquests nivells.

Però les constructores també saben que és cent, oi?

Sí. Qualsevol de les 72 empreses sòcies de la Cambra, on hi ha des de Dragados i Ferrovial als més petits grups catalans, sap quant costa l’obra amb diferències de més o menys 3%.

Es pot clavar.

El formigó i l’aglomerat tothom sap el que val, i tenim un conveni laboral que s’ha de complir. La diferència d’estructura entre empreses no és significativa perquè el 85% del cost de l’obra és execució i material. No hi ha dubte. Però aleshores mires amb quin descompte una determinada administració ha adjudicat els darrers concursos d’obres i l’apliques perquè el primer objectiu és guanyar l’obra. Després es confia a recuperar la diferència en l’execució de l’obra. Però tot aquest sistema ara s’ha alterat.

I què demanen?

Noves regles; que vol dir que l’administració canviï els sistemes d’avaluació en general perquè no hagis de ser el primer, el segon o màxim el tercer de la part econòmica per poder ser adjudicatari.

L’Ajuntament de Barcelona ja ho fa.

L’Ajuntament de Barcelona diu: ara el preu el posaré que només pesi el 35% i això està molt bé, però posa clàusules socials on valora per exemple si es paga per sobre del conveni de la construcció. El conveni de la construcció de Barcelona històricament és el més car d’Espanya, un 32% més car que Madrid.

I durant el període de crisi no s’han abaixat els sous?

S’han quedat congelats. M’han arribat a dir que hi ha empreses que s’han compromès a pagar un 40% més que el conveni! Com pots comprovar això si no pots demanar la nòmina als treballadors? S’estan ficant a la nostra cuina. Hi ha clàusules que s’estan inventant per afavorir el tema social; el que jo dic és que per afavorir el tema social en comptes de fer una obra fes-ne cinc i no em demanis rebaixes. Però penso que en aquests moments l’administració està madurant i pot arribar el moment de dir: seiem en una taula.

Què es pot fer mentrestant?

Barcelona ens ha fet cas, i del que falta per fer del túnel de Glòries ha fet cinc lots i si van de dos en dos ja són deu empreses. Això fa que tinguis més números de la rifa, i si tens més números com a empresa no arrisques tant perquè saps que et pot tocar més. I també han posat que una UTE es pot adjudicar un dels lots només. El fet que hi hagi el mateix volum d’inversió però amb més licitacions pot arribar a més empreses i, per tant, fa que no hi hagi tanta rebaixa.

---------------------------------------

“Per què aquí no hi ha constructores estrangeres?”

Ens trobem en un moment clau per trobar una solució?

Penso que sí. Ha arribat el moment de fer tot un canvi de dinàmica en les infraestructures. Sovint ens trobem amb les administracions i em diuen que afluixem, i jo dic a les nostres constructores que no arrisquin tant perquè ens fem mal a nosaltres mateixos. Ara toca un canvi integral de tot el sistema.

Per exemple?

Per exemple, hem d’aconseguir que les infraestructures tinguin un calendari independent de les legislatures, tot planificant-les a deu i quinze anys, de manera que un canvi de govern no aturi les obres. D’aquesta manera les constructores tampoc estarien pressionant tant, perquè sabrien que tard o d’hora els acabaria arribant el seu tros de pastís. Finalment, també ha arribat el moment que totes les obres, sobretot les importants, tinguin una anàlisi cost-benefici. Quin és el retorn econòmic, el social i l’ambiental? Tot aquest estudi econòmic ha de ser de l’obra no en el moment de fer-la sinó en tota la vida útil. Ens cal un replantejament integral. Jo faig una pregunta: digui’m alguna constructora estrangera treballant a Espanya? No n’hi ha cap ni una. Tots els intents per establir-s’hi han fracassat. Quan els dius que no sols no pots posar el benefici que esperes en l’oferta (com passa a tot Europa) i que a més t’has de jugar els diners amb rebaixes elevades... No hi ha cap firma estrangera treballant aquí perquè no ho entenen. En canvi nosaltres estem a tot el món.

Francesc Muñoz- L’Econòmic (14-1-2018)

feedback
x